La crisis del coronavirus està sent sens dubte un dels majors reptes al que el conjunt dels líders mundials s’han hagut d’enfrontar des de temps propers a la segona guerra mundial. S’ha reaccionat, malgrat la novetat que suposa, amb la gran resposta donada per part dels nostres servidors públics i gràcies a les mesures contemplades en els diversos decrets i a les consecutives pròrrogues de l’estat d’alarma dutes a terme pel govern d’Espanya.
Aquestes mesures, concretament el confinament i l’aturada de totes aquelles activitats no essencials, han provocat una hivernació de l’economia. Aquí és on la unió d’esforços i la col·laboració, almenys entre els estats membres de la Unió Europea, es veu força afeblida. Cal destacar que a Espanya pràcticament tots els sectors de la societat com partits polítics, sindicats, patronal i altres representants de la societat civil, en un principi van respondre amb certa unanimitat amb una premissa en el que es refereix a quina ha de ser la resposta econòmica, un nou pla Marshall. De fet, l’actitud previsora del govern espanyol va preveure des d’un bon principi que es faria una mobilització de recursos d’aproximadament uns dos-cents mil milions d’euros per reactivar l’economia després d’aquesta aturada.
Com a ferms defensors dels valors de l’esquerra i com a defensors de la doctrina econòmica del keynesianisme creiem que la resposta efectiva davant les recessions econòmiques és la que ha estat proposada pels diversos governs d’estats membres de la UE: com l’espanyol, l’italià, el portuguès o el francès, entre d’altres. Es posa de manifest que la liberalització de l’economia en aquests casos només acaba beneficiant als mateixos de sempre.
Les empreses, sobretot les PIMES i els autònoms, es trobaran amb una crisi de liquiditat per l’aturada del consum i no podran cobrir els costos de producció on també estan inclosos els salaris dels treballadors. No actuar, o actuar amb timidesa davant d’aquesta situació ens portaria a la fallida de milers de petites i mitjanes empreses -que suposen la major part de teixit productiu espanyol- i a conseqüència, la destrucció de milers de llocs de treballs com ens alerta el FMI.
Aquests executius han posat sobre la taula l’emissió de coronabons amb la finalitat de finançar el deute d’aquells països més afectats. El problema es planteja en el desacord al que es refereix a l’aplicació d’aquestes mesures, degut a que aquests són títols de deute europeu mutualitzats, és a dir, que tots els països europeus haurien de contribuir al cobriment d’aquest deute, i segons s’ha traslladat per part d’alguns governs com els de Països Baixos o Alemanya, no accepten de bon grat aquestes mesures. Aquests proposen que aquells estats més afectats recorrin al mecanisme europeu d’estabilització per demanar crèdits, suportar tot el pes per sí mateixos i, a més, només accedir a un pla de liquiditat bastant reduït que es troba al voltant dels quatre-cents mil milions d’euros per tots els països europeus (per posar en context, foment del treball proposava un pla d’un bilió i mig d’euros).
Finalment es va acabar aprovant una resolució sobre un pla de reconstrucció que s’ha de finançar a través de bons de recuperació i de fons europeus ja existents. A posteriori es va presentar una esmena per part dels verds (la qual no es va acabar aprovant) que demanava mutualitzar el deute emès, on el partit popular i ciutadans hi van votar en contra. Aquí es posa de manifest el que es porta dient des de fa molt de temps, i és que el projecte europeu, que es va idear sota els valors de solidaritat i cooperació entre germans, està seriosament amenaçat. Determinades actituds són més pròpies de moviments com el brexit, basat fonamentalment en la insolidaritat i la renúncia a la fraternitat o la creació de partits d’extrema dreta com Alternativa per Alemanya, que es va crear per empresaris alemanys que es negaven a que s’ajudés als estats membres del sud durant la crisis econòmica de l’any 2008.
En definitiva, aquesta crisi no només ens ajudarà a veure la importància dels serveis públics, sinó que posarà de relleu com reconfigurar i consolidar un renaixement del projecte europeu on caldrà posar de manifest el futur que volem per al conjunt de la ciutadania europea.
Manel Amorim
Conseller Nacional de JSC Terres de Ponent
